Converses amb arguments a l'hora del pati de l'Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges.
martes, 25 de noviembre de 2014
Ni democràcia ni monarquia. El pacte, el nou model de govern.
Creieu de veritat que la democràcia és bona? Si creieu que sí, penseu, doncs, que seria just que a una casa on conviuen 5 persones, després d'una votació sobre qualsevol cosa, com per exemple voler televisió o no, si 3 voten en contra i 2 a favor, seria just pels que han perdut la votació? La majoria hauria guanyat només per un vot. Aleshores, aquests 2 votants perdedors haurien de conviure insatisfets al no poder tenir televisió. Creieu que això està bé? Creieu que és un bon mètode decidir mitjançant votació (democràcia)?
Sota el meu put de vista, trobo que això està tant malament com una dictadura, ja que, a fi de comptes, sempre quedarà gent descontenta.
Altres mètodes de govern, com l'anarquia, per exemple, tampoc resultarien satisfactoris per tothom, no?
D'altra banda, Plató deia que ha de governar el més savi per tal d'aplicar bé el bé i la justícia, però n'estic segur que fins i tot governant el més savi, hi hauria gent desaprofitada, no es així? Per tant aquesta gent desaprofitada estaria en contra també. Fent referència al que he dit abans, una altra vegada no tothom acabaria satisfet.
Aleshores, quina és la millor forma de governar? Jo, companys, proposo el pacte. Sí, heu llegit bé... EL PACTE!
Pactant les condicions amb persones de tota mena de postures es pot arribar a un acord segons els interessos de tots. Tothom en surt afavorit perquè del pacte no tot serà fet a la mida per cadascú, però almenys, una petita porció dels beneficis del pacte, quedarà repartida entre cada postura. Per tant, em ve l'idea que pactant estaríem sent el màxim justs possible. No és així? tothom estaria igual de content i de descontent. Tothom sortiria igual de guanyant que perdent.
Sé el que penseu: no seria ideal per a ningú tot i sortir una mica beneficiats; però és la màxima justícia que es pot assolir. Les coses ideals no existeixen; la perfecció no existeix. Ni tan sols sabem què és perfecte i què no. Potser ho és l'infinit, ja que no té límits. En fi, retornant a la meva idea, com que no assolirem la satisfacció màxima en un món d'opinions i de punts de vista diferents, com a mínim podem aproximar-nos; i pactant és la única manera.
M'agradaria representar la meva idea mitjançant un dibuix mental. En una figura tridimensional piramidal de X costats igual al número de diversos punts de vista del tema a pactar, suposem que de la base d'aquesta figura, a cada vèrtex en neixen unes columnes l'allargada de les quals és igual a la quantitat de benefici que s'obté del pacte. Aquestes columnes volen unir-se en un mateix vèrtex i formar la figura tridimensional més alta possible. Matemàticament, com creieu que assolirien la màxima alçada? Efectivament, l'assolirien sent, totes les columnes, igual de llargues. S'acostarien més al cel, referència de la justícia (en la meva metàfora). Així doncs, dono per argumentada la meva idea. Què en penseu?
Gerard Pujol
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Mireu aquest article de la filòsofa Victòria Camps, crec que va en la línia de la idea del Gerard. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/11/24/catalunya/1416857662_680151.html
ResponderEliminarL'article em sembla molt bo, és totalment encertat. Ara, no crec que Victòria Camps vagi pel mateix camí que el Gerard. Potser no he entès bé la proposta del Gerard, però no em sembla gens justa. Exemple: en una societat tenim 5 ideologies diferents: socialdemòcrates, liberals, comunistes, ultraconservadors, anarquistes. Si la gran part de la societat es veu identificada o és més partidària d'una de les cinc faccions, totes les decisions s'haurien de consensuar i basar-se en un 0'2 de la proposta de cadascú? Vull dir, si la societat és més aviat ultraconservadora ha de viure amb un model polític gairebé dominat per les forces d'esquerra (o centre esquerra)? La justícia per aquesta societat seria el predomini del progressisme? Ho vaig dir l'altre dia i trobo que és el punt més dèbil de la proposta: es fa una crítica a la democràcia i a la dictadura perquè hi ha gent descontenta. El PACTE=negoci=cessió=gent descontenta. En un món de no sé quants milions de persones, trobem el mateix nombre de formes de pensar. Que algú em digui com s'ho faria per arribar a un acord entre tots sense que ningú quedi disconforme. Si la democràcia pot semblar injusta perquè la majoria pot ser ignorant, qui ens diu que no és una sola persona la que realment és justa (Plató)? Llavors el PACTE quedaria a anys llum de la justícia. L'article em sembla molt bo, és totalment encertat. Ara, no crec que Victòria Camps vagi pel mateix camí que el Gerard. Potser no he entès bé la proposta del Gerard, però no em sembla gens justa. Exemple: en una societat tenim 5 ideologies diferents: socialdemòcrates, liberals, comunistes, ultraconservadors, anarquistes. Si la gran part de la societat es veu identificada o és més partidària d'una de les cinc faccions, totes les decisions s'haurien de consensuar i basar-se en un 0'2 de la proposta de cadascú? Vull dir, si la societat és més aviat ultraconservadora ha de viure amb un model polític gairebé dominat per les forces d'esquerra (o centre esquerra)? La justícia per aquesta societat seria el predomini del progressisme? Ho vaig dir l'altre dia i trobo que és el punt més dèbil de la proposta: es fa una crítica a la democràcia i a la dictadura perquè hi ha gent descontenta. El PACTE=negoci=cessió=gent descontenta. En un món de no sé quants milions de persones, trobem el mateix nombre de formes de pensar. Que algú em digui com s'ho faria per arribar a un acord entre tots sense que ningú quedi disconforme. Si la democràcia pot semblar injusta perquè la majoria pot ser ignorant, qui ens diu que no és una sola persona la que realment és justa (Plató)? Llavors el PACTE quedaria a anys llum de la justícia.
Eliminar